Qui farà les nostres pizzes demà? El futur incert dels oficis artesans
Els oficis artesans en perill no són només una preocupació llunyana o romàntica. Cada dia, aixecar la persiana d’un negoci com Trattoria Da Luiggi s’assembla menys a obrir un restaurant… i més a resistir. Resistir una realitat que s’imposa amb força: la manca de personal, la dificultat per trobar algú amb experiència real, amb passió, amb respecte per l’ofici. Però això no només ens passa a nosaltres. Li està passant a tot un país.
Estem vivint un canvi d’era, on els oficis artesans —aquells que es transmetien de generació en generació, amb orgull i paciència— estan desapareixent. No hi ha qui els continuï. No perquè no siguin necessaris, sinó perquè cada cop costa més trobar algú que vulgui, que pugui, que s’atreveixi.
Aquesta crisi que vivim a l’hostaleria és només un reflex del que passa amb molts oficis artesans en perill arreu del país.
Oficis que s’apaguen, com un forn sense llenya
Segons aquest reportatge d’ABC, molts oficis tradicionals estan en perill real de desaparèixer si no es prenen mesures urgents.
Abans, quan alguna cosa es trencava, s’arreglava. Quan les sabates es desgastaven, es portaven al sabater. Quan uns pantalons quedaven llargs, els cosia el sastre del barri. Avui, tot es llença i es compra nou. I amb aquest hàbit també estem descartant les persones que sabien com reparar, com crear, com cuidar.
I no parlem només de nostàlgia, parlem de futur. Aquests són alguns dels oficis reals que estan desapareixent a Catalunya i a Espanya per manca de relleu generacional:
- La marqueteria artística, on cada peça de fusta és una obra d’art.
- Els terrissaires tradicionals, que modelen l’argila amb tècniques centenàries.
- Els sabaters artesans, que ja gairebé no tenen a qui ensenyar.
- Els ferrers de forja artística, amb tallers que es tanquen un rere l’altre.
- Els cistellers, teixint fibres naturals amb les mans endurides pel temps.
- Els rètolistes artesanals, que pintaven a mà els rètols de tota la vida.
- Els brodadors d’art sacre, cuidant fins l’últim fil de la nostra identitat.
Cada cop que un d’aquests oficis tanca, no només es perd un negoci. Es perd una manera de veure el món, de treballar amb les mans, d’estimar allò que es fa.
Aquests oficis artesans en perill no només són història, són part del nostre futur.
I què passa amb l’hostaleria?
A l’hostaleria, la situació no és gaire millor. Cada cop és més difícil trobar personal, i encara més difícil trobar algú amb vocació. La rotació és alta, l’experiència escassa, i la pressió enorme. Molts negocis tanquen no perquè no tinguin clients, sinó perquè no tenen qui posar darrere la barra o davant del forn.
La falta de vocació i relleu fa que cada cop més oficis artesans en perill quedin en l’oblit o siguin ocupats per personal no qualificat.
I si parlem d’especialització… millor ni parlar-ne. En el nostre cas, ser pizzaiolo a Espanya encara no té el valor que mereix. A Itàlia, és un art. Una forma de vida. Una tradició familiar que es transmet amb respecte. Aquí, sovint es veu com un “lloc més” a la cuina.
Però el problema no s’acaba aquí.
Fins i tot en tasques aparentment més “senzilles”, com repartir pizzes en moto, ens trobem amb un mur.
A Trattoria Da Luiggi no trobem repartidors. I no és perquè el lloc estigui mal pagat —qui treballa amb nosaltres ho sap—, sinó perquè literalment no hi ha ningú disposat a fer-ho.
Una feina que, fa uns anys, tenia llista d’espera… avui està buida.
I això ens preocupa. I molt.
📦 És probable que hàgim de suspendre temporalment el servei a domicili entre setmana, i que els caps de setmana no puguem cobrir el 100% de la demanda com voldríem.
🍕 Per descomptat, seguirem oferint servei a taula i recollida al local, amb la mateixa qualitat i dedicació de sempre.
Si coneixes algú amb ganes de treballar en un entorn familiar i professional, pots veure les posicions obertes a la nostra pàgina d’ofertes de feina.
El repartiment pot semblar senzill, però és un més dins la cadena dels oficis artesans en perill que la gent ja no vol fer.
No és una decisió fàcil. No volem fallar als nostres clients. Però tampoc volem prometre el que no podem complir. Aquesta és la realitat. Crua, sí. Però honesta. I creiem que, si la compartim amb tu, també t’estem respectant.
I la nostra manera de fer pizza…
Sí, tothom diu: “Que bones que són les pizzes!”
Però pocs es pregunten qui les fa. Com es fermenta una massa. Quant de temps cal per dominar un forn.
En el nostre cas, no treballem amb forn de llenya, i no perquè no respectem la tradició, sinó perquè creiem que moltes vegades és més espectacle que eficiència. Nosaltres tenim un forn de pedra italià espectacular, més constant, més precís, que requereix una tècnica superior per aconseguir coccions perfectes.
I alerta: no es tracta de posar una pizza i treure-la als quatre minuts. Per nosaltres, les dues posicions més importants del pizzaiolo són:
- Qui estira la massa: no és només obrir una bola. És una coreografia, una tècnica, un art que defineix l’ànima de la pizza.
- I qui manega el forn: girar la pizza en el moment just, llegir el punt exacte de cocció del terra, controlar la cocció del cornicione, veure com es fon la mozzarella… No tothom està capacitat per fer-ho.
Són llocs clau. Són el cor del procés. I és on jo, personalment, estic sempre. Per assegurar-me que cada pizza que surt de la nostra cuina sigui perfecta.
Dominar un forn de pedra italià és també protegir un dels molts oficis artesans en perill.
El que fem a la cuina és preservar un dels molts oficis artesans en perill que mereixen ser reconeguts i valorats.
Què ens queda, doncs?
Ens queda resistir.
Ens queda seguir fent les coses bé, com s’han fet sempre.
Ens queda cuidar l’ofici. Ensenyar als qui venen. Valorar qui en sap. Posar nom a qui amassa, a qui forneja, a qui serveix.
Ens queda reivindicar que una pizzeria com Trattoria Da Luiggi no és només un lloc on es menja bé. És un lloc on s’honra un ofici. On se celebra un llegat. On cada pizza és una petita obra d’art feta a mà, amb respecte, amb història, amb ànima.
Si no actuem ara, els oficis artesans en perill desapareixeran en silenci, i amb ells una manera de fer, de viure i de menjar.
I sí, potser mai ens donaran una estrella Michelin.
Però cada vegada que una família celebra un aniversari amb nosaltres…
Cada vegada que algú es dona un caprici després d’una setmana dura…
Cada vegada que una parella ve a tenir un sopar romàntic sabent que serà fantàstic…
Cada vegada que sentim un “¡bravo, chef!” des de la sala…
Sentim que val la pena continuar.
Què pots fer tu?
Si has arribat fins aquí, aquest missatge és per a tu:
- Valora allò artesanal. Pregunta, aprèn, comparteix.
- No donis per fet que els oficis sempre hi seran.
- Visita els negocis que continuen creient en la feina ben feta.
- Celebra qui fa amb les mans allò que altres ni tan sols saben anomenar.
I quan vinguis a menjar a Trattoria Da Luiggi, recorda que no estàs demanant “una pizza”. Estàs formant part d’alguna cosa més gran: la defensa d’un ofici, la continuïtat d’una tradició, el respecte per allò autèntic.
I quan vinguis a menjar a Trattoria Da Luiggi, recorda que estàs recolzant un dels molts oficis artesans en perill que encara mantenen viva la tradició.
Quan véns a menjar amb nosaltres, estàs donant suport a un dels oficis artesans en perill que encara mantenen viva la tradició.
Gràcies per ser-hi. Gràcies per donar suport al que és real.